Patrimoni històric i material de Sant Martí Sarroca

 

Introducció al municipi

 

El municipi de Sant Martí Sarroca compte amb un gran nombre d'edificis i monuments amb història remarcable. L'epicentre històric del municipi és el turó de la Roca, on a dia d'avui trobem el conjunt monumental però que prèviament havia estat un enclavament iber. Lògicament la posició predominant sobre el territori que permet controlar la zona i dominar-la i els precipicis que envolten aquest turó, fan d'aquest un punt força inexpugnable i interessant per a enclavar-hi un punt de referència i importància a la zona.

 

En els següents paràgrafs, parlarem dels elements d'interès històric-artístic que posseeix el municipi i relatarem la seva història des dels seus orígens.

 

El poble en els seus orígens l'hem de situar al turó de la Roca. L'enclavament actual es dóna quan poc a poc es van creant cases al voltant dels camins que es dirigien a Torrelles de Foix, Font Rubí i Vilafranca del Penedès per això el primer carrer de l'actual poble és el carrer de les Casetes direcció Font Rubí venint del Turó de la Roca i posteriorment el carrer de les Casetes Noves que es situa al camí que discorre entre l'encreuament del camí que baixa de La Roca i el camí que va fins Torrelles de Foix.

 

Èpoques pre-ibèriques

Les restes més antigues trobades a Sant Martí pertanyen a la segona etapa del neolític. Al turó dels tres pins, just al límit amb Vilobí del Penedès hi ha un jaciment d’indústria lítica en sílex. Després d’unes troballes inicials a la superfície del terreny l’any 1952, l’arqueòleg vilafranquí Josep Mestres es va interessar pel jaciment i va començar a excavar-hi l'any 1974. Les excavacions es van allargar fins al 1984 i més actualment, l'estiu del 2016, es van reprendre amb un nou equip de les Universitats de Barcelona, Autònoma i Saragossa. Fa 7.500 anys, a l’inici del Neolític, els primer pagesos -agricultors i ramaders- que es van establir al Penedès van habitar en aquest indret. Llavors, a la zona, ara integrada de bosc de pins i vinyes, hi havia aiguamolls i, per tant, una vegetació menys robusta que els roures i alzines que poblaven els boscos del Penedès en aquell temps. Així, s’hi podien establir amb menys dificultats, sense haver de talar arbres de grans dimensions i, alhora, podien beneficiar-se d’un recurs com l’aigua, necessari per a les seves activitats. El jaciment de Les Guixeres de Vilobí és l’establiment d’aquestes característiques més antic dels coneguts fins ara al llevant peninsular i del sud de França, segons han determinat els estudis dels arqueòlegs i les datacions de carboni 14 que s’han fet amb els materials. Cal destacar que és tres-cents anys més antic que el de La Draga de Banyoles.

 

Període Ibèric

A Sant Martí Sarroca les primeres proves que es tenen de presencia humana situen aquesta presència en èpoques ibèriques. S'han trobat restes d'aquesta època al llarg del Camí Antic del Castell que en aquella època era el principal, en aquest tram destaca un tram de muralla que se situa just sota l'absis a l'actual corba de la carretera coneguda amb el nom de tomb de cal Santacana. També s'han de destacar les restes Ibèriques a la plana que trobem davant Cal Posastre, on es va trobar unes restes d'una desena d'edificacions iberes l'any 2006 que van ser documentades i posteriorment es va cobrir de nou. Per últim cal explicar que Sant Martí tenia una indústria de ceràmica ibèrica entre el Pujol i Sant Joan de Lledó descoberta l'any 1954 per un tractor. Tot plegat i per la quantitat de sitges trobades es calcula que el poblat era d'entre 500 i 1000 habitants, xifres considerables si tenim en compte l'època de la qual parlem.

 

Època Romana

Sant Martí Sarroca es troba en zona d'influència tarragonina en època romana, la qual cosa va fer que per aquestes terres passaren els exercits de Sartori, els del seu rival Pompeu el Gran, per Juli Cèsar, per Octavi August entre d'altres personatges romans importants. Els romans que van repoblar la zona l'any 81 ac. van aprofitar els ja existents forns de ceràmica ibers per crear un important punt que exporta ceràmica de terra sigillata o saguntina que era fina, compacte, luxosa i elegant que es feia en pocs llocs de Catalunya. Relatat, per exemple, per Rovira i Virgili en el seu llibre Història de Catalunya Tom II. S'ha trobat molta ceràmica al municipi martinenc, especialment a la Rovira Roja, on es va trobar un forn el 1920 i al mateix forn que havia estat iber prop de Sant Joan de Lledó i que fou trobat 1954. Una altre prova del pas dels Romans és les múltiples sepultures amb teules romanes fetes als forns que es troben al Tomb de Cal Santacana. Aquesta terra era zona de lluites romanes, i per aquest motiu al Pla de Sucarrada prop la font del Fumet trobem més sepultures amb teules amb inscripcions en grec en que hi deia Crist. Són una acció de guerra en els primers temps de l'era cristiana.

 

 

A partir d'aquí la història municipal es desenvolupa amb el castell ja en peu, de manera que aquest forma part de l'essència de tots els successos del poble.

​

 

La Gent i la Terra

Una altre peça imprescindible per a comprendre aquest poble i que és l'essència d'aquest, és l'agricultura; i quan parlem de l'agricultura, la reina és la vinya. En aquest municipi, com en tot el Penedès, la trobem arreu formant part de tots els contextos del municipi i formant part de les vida i la subsistència del poble. A part d'aquesta, el conreu més destacat de la zona és l'olivera tot i que la segueix de lluny. La resta de conreus són més aviat secundaris.

Aquí la vinya fa vins essencialment blancs. El raïm negre i els seus vins sempre hi han estat presents, però per darrera de les varietats blanques. Pel que fa al cava, tot i que parlar de cava és parlar de tota la comarca, Sant Martí manté una dotzena de petites, i no tant petites, caves, que duen a terme i completen un cicle econòmic que és el motor principal del municipi. Més d'un 60% de la gent del municipi depèn directe o indirectament de la vinya, per tant, sense ella o amb una epidèmia que aturés, com succeí amb la fil·loxera, la producció de raïm; el poble s'arruïnaria. A més el sentiment d'unió va més enllà dels bitllets, el cep és una planta que varia molt molt al llarg de l'any, i canvia totalment la tonalitat i els colors del municipi. La vinya marca la gent d'aquest municipi, perquè aquesta gent ha viscut amb ella i depenent d'ella, d'aquesta manera aconseguim aquest vincle tant fort entre la terra i la gent del municipi.